Qui estima [M]allorca no la destrueix!

S'ha dit mil vegades que la conservació d'espècies o hàbitats sencers depèn del seu coneixement i estima, i és ben cert. Sense mitjans de comunicació sensibles a la problemàtica ambiental no hi ha res a pelar. A Mallorca la pressió humana és enorme i cada pam de l'illa és, ha estat o serà susceptible d'acollir l'enèsim projecte urbanístic que ha de dinamitzar l'economia (d'alguns). Les derrotes per urbanització de l'espai solen ser definitives, i les victòries temporals. Si els mallorquins i visitants tenguéssim més i millors coneixements dels valors naturals de l'illa, seria igual aquesta? Ben segur que certs disbarats no s'haguessin ni plantejat, ni abans ni ara ni en el futur. 

 
Divulgar els valors naturals amb sensibilitat, rigor i normalitat, com ha fet i encara fa RtvMallorca [M] i Onamallorca, ens ha donat sovint esperança i coratge, i la sensació d'estar més acompanyats en la defensa del patrimoni natural.

La crisis econòmica sembla que servirà per justificar qualsevol barbaritat, començant pel seu tancament. Està clar que els nous gestors polítics i certs grups de poder, veuen com una amenaça que s’informi (amb normalitat) de certs plans desbaratats. Sinó no s’explica.

Hi perdem. Gràcies a aquests mitjans públics, molts de mallorquins han conegut els darrers anys espècies com la milana, l'abellerol o l'àguila peixatera i han sabut quines són les seves principals amenaces. Molts han descobert via [M] i Ona que a Mallorca hi ha desenes d'espècies d'orquídies bellíssimes com per exemple la rara orquídia de prat (Orchis robusta), que sols viu a espais tan amenaçats com Son Bosc

i s'Albufera http://www.gobmallorca.com/sonbosc/. Sense [M] i Ona serien conegudes, si, però ni tant ni tan bé. La pèrdua de biodiversitat al món, s'ha comparat a la crema d'un museu ple de peces úniques. Manquen molts bombers per apagar aquest foc i salvar el que poguem. RadiotvMallorca ha fet i fa la seva la seva aportació per apagar l'incendi. Si la tanquen l'enyorarem molt.

Retorn a la marina

Uns dels problemes de la milana a la nostra illa és que la seva petita població es troba molt concentrada. Els termes de Santa Maria, Bunyola i Esporles, acullen el 80% de les 20 parelles existents, un redol ben petit (massa). Aquesta distribució sobre el territori no pareix que hagi variat gaire els darrers 20 anys, però no sempre ha estat així. La informació que tenim indica que dins el segle XX estava més ben estesa i era més abundant, el que molts pagesos vells ens confirmen sovint. Sabem que a principis dels anys 80, per exemple, nidificava a Artà i Llucmajor.

 

La milana devia aprofitar els carnatges (1 i 2) però aquests van anar desapareguen amb la decadència agro-ramadera i les noves normatives sanitàries. També és probable que els abocadors locals, dispersos per l'illa fins als anys 90, fossin explotats per la nostra protagonista. Al d'Inca s'hi caçaven exemplars als anys 70 per embalsamar, quan encara no estava protegida. L'abocador de Son Reus va centralitzar tots els residus de l'illa (foto 1) i això sembla que també hauria concentrat la població. De llavors, Son Reus ha estat un gran bufet lliure, per la milana i altres espècies de fins a 300.000m2!.

Foto 1: Son Reus, a cel obert fins fa 2 anys.

Foto 2: Milana marinenca, feia 30 anys que no es localitzava cap niu a aquesta zona de Llucmajor. 

El fet que casi tota la població "pasturi" pel mateix redol ens preocupa i ocupa fa temps, però ara també el fet que l'abocador fos clausurat totalment fa un any i mig. De moment el canvi no ha estat dràstic i la inèrcia de la població a seguir ocupant els mateixos territoris és forta. El mateniment d’un carnatge per part del Servei d’Espècies de la Conselleria, ajuda a les milanes a proveir-se i amortigua aquest canvi incert. La bona noticia és que l'espècie s’està redistribuint, i poc a poc ocupa llocs que havia abandonat. Fa uns anys que se'n veuen sovint per la Marina de Llucmajor i enguany ha tornat a reproduir-s'hi (fotos 2 i 3) amb èxit, 30 anys després. Podria ser un indicador de que l'espècie tornarà a ocupar una àrea més extensa? El temps dirà.

Foto 3: Bona companyia. Enguany dos pagesos Llucmajorers ens acompanyaren al marcatge dels polls. Els hi va agradar veurer-les d'aprop. Foto: Rafel Mas. 

Post: Per cert, fa 4 anys que l'espècie a tornat a nidificar a Artà...en parlarem.

1. Lloc on se tiren els cossos morts. Haver de convertir en trists carnatges | sas muntanyas y es plans, Aguiló Poes. 217. Carnatge és el nom d'un redol de la possessió de Sant Roc (Migjorn-Gran, Menorca) on hi ha moltes sepultures antigues.

2. Lloc on se tiren els animals morts (Mall.).; cast. muladar. «Amoreta, es teu llinatge | jo el sé i no el te vui dir: | com ton pare se morí, | el varen dur an es carnatge | perque davant una imatge | no se volgué convertir» (cançó pop. Llucmajor).

Condemnat per enverinament d'espècies protegides

Fa unes setmanes avançavem una opinió, i ara hem conegut la sentència condemnatòria sobre el "Cas Llucamet" .

Va anar així: El 10 d’agost de 2009, membres del GOB localitzarem al vedat de caça de Llucamet (Llucmajor) el pitjor episodi de mortaldat d’espècies amenaçades registrat fins ara a Mallorca: tres milanes (Milvus milvus) i una arpella (Circus aeruginosus) enverinades, i dues òlibes (Tyto alba), un mussol banyut (Asio otus) i un xoriguer (Falco tinnunculus) tirotejats. El cas fou localitzat gràcies als emissors de seguiment per ràdio i per satèl·lit que portaven dues de les milanes mortes. Agents de Medi Ambient i del Seprona, van treballar al lloc durant 3 dies.

Exemplar trobat a Llucamet l'agost de 2009. Foto GOB

L’enverinament il·legal d’espècies amenaçades és la principal causa de mortalitat de la milana a Mallorca (més de la meitat dels casos), i és el motiu fonamental pel qual aquesta espècie està catalogada en perill d’extinció tant a nivell estatal com a les Illes Balears. La darrera dècada n'hen localitzades 35 enverinades, no cal dir res més.

Afortunadament, els esforços invertits per combatre el problema van donant els seus fruits, i la població mallorquina ha augmentant a poc a poc. Tot i això, la solució definitiva al problema de l’ús de verí al medi natural encara és un somni: el 2010 es localitzaren 15 exemplars de milana morts a Mallorca, dels quals per a un mínim de 7 s’ha confirmat l’enverinament (altres encara estan pendents dels resultats analítics).

Clausura del vedat de Llucamet. Foto: CMA

La sentència condemnatòria (que podeu descarregar a: http://wtrns.fr/4kZs5QvH75CtCY ) de Llucamet contra l’autor de l’enverinament (multa de 17 mesos i prop de 4.000 euros, inhabilitació 3 anys i un dia per a practicar la caça, i indemnització d’11.600 euros a la Comunitat Autònoma) reforça l’estratègia de lluita contra l’ús de verí, pel seu component exemplaritzant. És important que les persones que decideixin col·locar esquers enverinats tenguin ben present que estaran cometent un delicte, i que poden ser condemnats a penes de presó. A més a més, per al cas de vedats de caça l’administració competent pot sancionar també amb la prohibició de l’activitat cinegètica (aquest ha estat també el cas del vedat de Llucamet en els passats dos anys).

Des del GOB volem manifestar el nostre agraïment i felicitació a tots aquells que amb el seu esforç han contribuït a n’aquesta condemna, i més enllà d’això a totes les persones implicades en la lluita contra l’ús il·legal de verí al medi natural. Així mateix, instam els nous responsables de la Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient i Territori, i també la Fiscalia de Balears, a incrementar l’esforç per acabar amb aquest greu problema ambiental.

L'acusat, Miguel Arbona Servera, no ha saldat del tot el tema i haurà d'afrontar dos expedients més del mateix cas que romanen oberts: el tiroteig d'òlibes, un mussol i un xoriguer i la tinença de lloses, filats etc (mètodes prohibits). També va ser trobat fa uns mesos caçant, tot i estar inhabilitat arran de la troballa de Llucamet, el que és una falta greu.

El GOB estarà "a l'aguait". Fins a sa darrera mata hi ha conills, no ho diuen?

Els millors voluntaris per conservar la milana

La batalla per conservar una espècie amenaçada com la milana implica haver de fer feines més diverses del que hom podria imaginar inicialment. Algunes són desagraïdes, rutinàries o poc vistoses, i no quedarien gaire lluïdes als documentals preciosistes de La 2, on els biòlegs i naturalistes sembla que desenvolupen accions interessants i crucials constantment. Així i tot alguns dies toca fer coses que tenen un puntet més emocionant, encara que són les menys habituals. Tant unes com les altres són igualment necessàries per avançar cap a l'objectiu que cercam: conservar aquesta rapinya que mai ens cansam de veure planejar, tan elegant, sobre el camp mallorquí.


Són moltes i diverses les persones que hi posen de la seva part per recuperar-la: pagesos i senyors, ornitòlegs i caçadors, administracions, empreses i organitzacions ecologistes... amb tanta gent i amb paciència el futur ha de ser optimista ferm, tot i els dalts i baixos. Una de les accions més espectaculars i alhora delicades, és l'accés als nius pel marcatge de polls amb emissors, eina bàsica per seguir l'evolució de l'espècie i prendre les millors mesures. És una molèstia imprescindible pel bé de la població. Les milanes i altre volatina (rapinyes o rapinyaires) tenen motius per construir els seus nius ben amunt, lluny de l'home i altres animals de pèl que els poden donar problemes. Alguns d'aquests nius, sempre a pins, es troben a 10-15 metres d'en terra, encara que sovint els arbres tomben sobre el tall de penyalets o costers empitats. El rost en aquest cas multiplica la distància entre el niu i el terra.

 En Ferran Miranda pujant a un dels nius més alts.

Cal localitzar-los, visitar-los per comprovar-ne la reproducció i arribat el moment (maig-juny) accedir-hi per fer el marcatge. Per això darrer cal trobar valents amb coneixement/s d'escalada, ganes d'ajudar i prou temps. El marcatge d'una llocada de milanes pot implicar entre 2 hores i un jorn depenent de la situació del niu, l'accés i els imprevistos.

Rafel Mas i Gemma Carrasco, preparant l'ascens a un pi bunyolí on nidifica una colla.

I ja són 12 les temporades que el GOB dedica a aquesta tasca i més de 35 els valents que s'han enfilat per la milana. Mai hem hagut de lamentar cap accident greu, tot i que el risc sempre hi és i hem viscut algun moment delicat que ens han fet estrènyer les dents. Un expert escalador pollencí ens ho va advertir fa temps: "u pi és l'arbre més puta per enfilar-s'hi, llenega molt i en esqueixar o caure sencer no avisa". Els nostros "espidermans" han experimentat esbraonadures, cops, talls i mals diversos, han tastat les ungles de milana i la reina de pi, i han hagut d'olorar aliment pútrid i dejeccions líquides com a benvinguda al niu. Lamentablement, més d'un pic han hagut d'enfilar-se per efectuar la recollida d'un adult enverinat, un dels moments més frustrants. Així i tot, els escaladors cada any tornen.

 

Ferran Miranda: Bomber de l'equip especialitzat en rescat de muntanya a un niu especialment complicat. Juny 2011.

Joan Mas, de l'equip d'Escull Aventura replegant el material després d'accedir a un niu.

Enguany (i ja en fa 5!) ens han acompanyat en Ferran Miranda i en Joan Mas d'Escull Aventura, una empresa familiar d'esports de muntanya modèlica en tots els sentits. Donen a conèixer els secrets naturals més bells i amagats de l'illa a qui ho vulgui, passant-ho bé, fent esport i aprenent a estar dins el medi més natural. http://www.escullaventura.com/ Aquest 2011 s'han enfilat per la milana i pel GOB en Guillem Morlà, arboricultor avesat a penjar dels arbres i també en Rafel Mas, en David García i en Xavier Manzano, alguns dels millors naturalistes de l'illa i entusiastes de la conservació del seu patrimoni natural. Gràcies amics!

El cas de Llucamet a judici

Aquesta passada setmana s'ha celebrat un judici contra els "gestors" d'un vedat de caça on es va produir el cas d'enverinament i caça il•legal més greu del que mai hem tengut constància a Mallorca. Restam a l'expectativa de la sentència i esperam que sigui exemplaritzant pel bé de la conservació.

El cas va tenir força repercusió:

http://dbalears.cat/actualitat/balears/tres-milanes-una-oliba-i-un-xoriguer-es-troben-morts-en-una-finca-del-migjorn.html

I ara el procés judicial torna a refrescar-mos els fets:
http://www.diariodemallorca.es/sucesos/2011/05/31/juzgan-cazador-isla-cebos-envenenados/674380.html

El mes d'agost de 2009 membres del GOB donàvem avís als Agents de Medi Ambient i el SEPRONA de la localització d'una milana que havia mort feia poques hores. Aquest exemplar portava un emissor satèl·lit que l'hi havíem col·locat feia sols 3 mesos al seu niu de neixament. Va donar senyal de mort al vedat de Llucamet, al terme de Llucmajor. No va ser l'única. En vam localitzar fins a tres, i també un xoriguer (Falco tinnunculus), dues òlibes (Tyto alba), una arpella (Circus aeroginosus) i un mussol reial (Asio otus). Les milanes i l'arpella van morir enverinats, la resta per dispars. Es va localitzar el verí també, el mateix que havien consumit les milanes i l'arpella i també esquers impregnats amb restes idèntiques a les que havien consumit les milanes.

Milana jove seguida per satèl·lit localitzada a Llucamet. Agost 2009. Foto: GOB.

La mort d'aquestes 3 milanes i les altres espècies per enverinament i tirs és un fet tipificat com infracció molt greu a la llei balear de caça i pesca fluvial (llei 6/2006). Per aquest tipus d'infraccions es preveu una sanció de fins a 12.000 euros per la persona responsable dels fets i el tancament del vedat per un període de fins a 4 anys. També pot acabar a la presó. El vedat en qüestió és i serà per sempre un exemple de llibre de delictes i males pràctiques cinegètiques. Lloses de ferro, filats prohibits per la caça, cartutxos per en terra, caça en període de veda, moixeres descuidades amb captures de fa mesos...un desastre.

Milana jove seguida amb emissor terrestre localitzada a Llucamet. Agost 2009. Foto: GOB.

El misser de l'acusació, actuant en nom de la Fundació per la Conservació de Voltor negre (ONG especialitzada en casos d'enverinament), ha demanat dos anys de presó pels implicats i des del GOB esperam una sanció contundent i exemplar. Per primera vegada la Comunitat Autònoma també es presenta com a acusació, un fet sense precedents molt positiu. El mal provocat per aquestes persones no és sols per la milana, espècie en perill d'extinció a causa de la xacra del verí. El col·lectiu de caçadors queda tocat i en mal lloc per les males pràctiques d'uns delinqüents que de caçadors en tenen ben poc. No sols per això emperò: si les associacions de caçadors haguessin sortit al pas, una vegada coneguts els fets, a condemnar-ho públicament, hagués estat una gran noticia i un canvi profundament positiu. Ens hagués agradat una declaració clara en aquest sentit. Pot ser la pròxima ocasió tendràn més punteria.

Casos tan greus com aquest no sempre es poden documentar amb tant de detall. Els emissors satèl·lit, l'equip del GOB, els agents i altres persones van possibilitar que els responsables d'aquest cas hagin arribat al banquet dels acusats. Esperam una sentència justa, res més. La milana i altres espècies ho necesiten.  

Clausura del vedat de Llucamet. Foto: CAIB.

Z-blava: Una de les bones

Fa uns dies varem localitzar el cadàver d'una milana, una femella que hem seguit quasi vuit (8) anys. Era la més veterana, juntament amb una germana seva que encara viu de totes les que tenim controlades actualment, uns 40 exemplars. La noticia de la troballa és negativa, però ha estat una sort trobar-la aprop del niu on criava fins el 2010. L’analítica ens dirà si es tracta d’un nou cas d’enverinament o no. La nostra milana va néixer a un niu del municipi d'Esporles l'abril de 2003. Coneixíem el seu niu des de 2001 gràcies als germans esporlerins Toni i Martí Morro “de Son Cabaspre”, grans trescadors i millors col·laboradors del projecte tot aquest temps.

El seu emissor va deixar d'emetre a finals de 2007 i de llavors l'hem controlada gràcies a la lectura de les marques plàstiques que portava mitjançant el telescopi i fotogràficament. Les senzilles marques alars (lletra Z, fons blau) ens han permès un cop més, saber coses allà on la tècnica dels emissors (una eina magnífica) no arribava.

Milana jove, filla de Z-blava. Foto: Toni Muñoz

Tot i que les milanes poden viure al voltant de 20 anys, són molt poques, almanco a Mallorca, les que arriben als 5 o 6 anys. El nostre projecte va començar el 2000 i dels exemplars marcats els anys 2000, 2001, 2002, 2003 i 2004 (50 en total) ja sols en queda un de viu, una dada prou indicativa dels molts perills als que s'enfronten les nostres milanes.

Localitzar el cadàver d'una espècie en Perill d'Extinció sempre és negatiu per a la salut de la petita població, sobretot si es tracta d'una milana adulta experimentada i llesta. Aquest cas emperò, és un d'aquells que ens sap més greu que de costum, no és sols una dada més per l'estadística de mortalitat. Ens hem observat mútuament moltes vegades, més de les que sospitàvem un de l’altre.

Els primers 2 o 3 anys les milanes campegen per llocs diferents, canviant de lloc i de rutina sovint. Quan arriben a l'edat adulta però (3 o 4 anys) concentren les seves activitats a un territori concret i el defensen quasi tot l'any per que altres milanes no hi entrin i els compliquin la vida. La milana Z-blau però (un nom poc sexy), presentava al cap d'un any una conducta in-usualment madura. Al segon any de vida ja va nidificar, criant amb èxit 2 polls. De llavors s'ha reproduït cada any, fins a 6 temporades consecutives i a surat un total de 13 polls (2,1 per any!). Alguns d’ells ja els hem localitzat nidificant alguna ocasió.

Colla de milanes, Son Reus (Palma). Foto: Juanjo Bazán.

És una mala noticia. Esperem que els seus descendents vius puguin tenir temporades reproductores igualment bones i una vida més llarga. Era una de les bones, de les millors.

Esparvers, okupas, empelts de bruixa i el volcà de Lloseta

Sempre ho veuràs. Si fa uns dies vos parlàvem de teuladers (Passer domesticus) okupas de nius de milana, aquesta setmana hem comprovat la seva nidificació també a nius d'esparver (Hieraeetus pennatus). És la primera vegada que es cita que sapiguem. L’esparver és una una petita àliga, o àguila, que nidifica tant a pins com a penyals a Mallorca i Menorca. També és anomenat milana de coa redona (per no confondre'l amb Milvus milvus), arpellot, soter o espolsa-mates a Menorca. És més abundant que la milana a les dues illes i com que és una aucell caçador, no pateix els efectes terribles del verí. Sovint aprofita els nius que la milana abandona.

Dibuix de l'esparver, esmentau que poden tenir les parts inferiors blanques (la majoria) o fosques.

Aquestes setmanes de maig trescam els territoris de les nostres milvus per comprovar-ne la reproducció i calcular l'edat dels polls que més envant marcarem amb emissors de radioseguiment terrestre. Sempre hi ha alguna sorpresa. En aquest cas el niu localitzat, aprop de Lloseta, ha estat d'esparver i amb dues curiositats: es troba situat a un "empelt de bruixa" i també alberga teuladers okupas al pis d'abaix. Els empelts de bruixa són creixements anormals del fullam del pi provocats per fongs o virus, que generen branques amb fulles molt espesses. Hem trobat milanes aprofitant-los alguna vegada i altres companys del GOB hi han trobat nidificant diverses aus com el mussol banyut (Asio otus) o el mussol petit (Otus scops). Són plataformes perfectes.

A la part de dalt i a l'esquerra es veu l'empelt de bruixa que serveix de niaró a les dues espècies.

 Un detallet de l'empelt, el niu dels esparvers passa totalment desapercebut i molt més el del teuladers

Una diferència entre els nius de milana i d'esparver és que els darrers revesteixen de verd el niu, renovant-lo constantment mentre dura la reproducció. Sembla que el pi te un efecte desinfectant. El niu és pulcre, net i curiós, no fan gens de fressa, no hi ha senya que indiqui que hi és, ni excrements ni restes d'aliment ni olors. Els esparvers a més, no piulen emprenyats quan són descoberts ni fan espants al vol, surten amb cura del niu i s'amaguen per controlar-nos de ben enfora. Tot ben al contrari que les milanes.

Llàstima que amb les vistes de la parelleta d’esparvers i els seus pollets hi hagi motiu per quedar esparverats (*). Peguen al cràter de la pedrera llosetina que alimenta la fàbrica de ciment, que s'empassa muntanyes senceres i mai s'assacia. Mentre unes espècies aprofiten el que la natura els ofereix per millorar les condicions de vida sense deixar el mínim rastre, altres com la humana, subordinam l'entorn com mai a la història havíem fet. L’esparver, una de les espècies més tirotejades a les nostres illes, ens dona una lliçó que hauriem de valorar. 

Bocí de muntanya llosetina capolada per alimentar urbanitzacions, al fons Binissalem.

DCVB: ESPARVERAR v. tr.
Causar por profunda; cast. espantar, azorar. 

Sinòn.: esglaiar, esverar, esporuguir, espantar.
Etim.: derivat de esparver, per l'acovardiment que sent un ocell davant l'envestida d'aqueix animal. És la mateixa evolució de significat que es troba en el català astorar (derivat de astor) i en el castellà azorar (de azor).