Esparvers, okupas, empelts de bruixa i el volcà de Lloseta

Sempre ho veuràs. Si fa uns dies vos parlàvem de teuladers (Passer domesticus) okupas de nius de milana, aquesta setmana hem comprovat la seva nidificació també a nius d'esparver (Hieraeetus pennatus). És la primera vegada que es cita que sapiguem. L’esparver és una una petita àliga, o àguila, que nidifica tant a pins com a penyals a Mallorca i Menorca. També és anomenat milana de coa redona (per no confondre'l amb Milvus milvus), arpellot, soter o espolsa-mates a Menorca. És més abundant que la milana a les dues illes i com que és una aucell caçador, no pateix els efectes terribles del verí. Sovint aprofita els nius que la milana abandona.

Dibuix de l'esparver, esmentau que poden tenir les parts inferiors blanques (la majoria) o fosques.

Aquestes setmanes de maig trescam els territoris de les nostres milvus per comprovar-ne la reproducció i calcular l'edat dels polls que més envant marcarem amb emissors de radioseguiment terrestre. Sempre hi ha alguna sorpresa. En aquest cas el niu localitzat, aprop de Lloseta, ha estat d'esparver i amb dues curiositats: es troba situat a un "empelt de bruixa" i també alberga teuladers okupas al pis d'abaix. Els empelts de bruixa són creixements anormals del fullam del pi provocats per fongs o virus, que generen branques amb fulles molt espesses. Hem trobat milanes aprofitant-los alguna vegada i altres companys del GOB hi han trobat nidificant diverses aus com el mussol banyut (Asio otus) o el mussol petit (Otus scops). Són plataformes perfectes.

A la part de dalt i a l'esquerra es veu l'empelt de bruixa que serveix de niaró a les dues espècies.

 Un detallet de l'empelt, el niu dels esparvers passa totalment desapercebut i molt més el del teuladers

Una diferència entre els nius de milana i d'esparver és que els darrers revesteixen de verd el niu, renovant-lo constantment mentre dura la reproducció. Sembla que el pi te un efecte desinfectant. El niu és pulcre, net i curiós, no fan gens de fressa, no hi ha senya que indiqui que hi és, ni excrements ni restes d'aliment ni olors. Els esparvers a més, no piulen emprenyats quan són descoberts ni fan espants al vol, surten amb cura del niu i s'amaguen per controlar-nos de ben enfora. Tot ben al contrari que les milanes.

Llàstima que amb les vistes de la parelleta d’esparvers i els seus pollets hi hagi motiu per quedar esparverats (*). Peguen al cràter de la pedrera llosetina que alimenta la fàbrica de ciment, que s'empassa muntanyes senceres i mai s'assacia. Mentre unes espècies aprofiten el que la natura els ofereix per millorar les condicions de vida sense deixar el mínim rastre, altres com la humana, subordinam l'entorn com mai a la història havíem fet. L’esparver, una de les espècies més tirotejades a les nostres illes, ens dona una lliçó que hauriem de valorar. 

Bocí de muntanya llosetina capolada per alimentar urbanitzacions, al fons Binissalem.

DCVB: ESPARVERAR v. tr.
Causar por profunda; cast. espantar, azorar. 

Sinòn.: esglaiar, esverar, esporuguir, espantar.
Etim.: derivat de esparver, per l'acovardiment que sent un ocell davant l'envestida d'aqueix animal. És la mateixa evolució de significat que es troba en el català astorar (derivat de astor) i en el castellà azorar (de azor).