Els millors voluntaris per conservar la milana

La batalla per conservar una espècie amenaçada com la milana implica haver de fer feines més diverses del que hom podria imaginar inicialment. Algunes són desagraïdes, rutinàries o poc vistoses, i no quedarien gaire lluïdes als documentals preciosistes de La 2, on els biòlegs i naturalistes sembla que desenvolupen accions interessants i crucials constantment. Així i tot alguns dies toca fer coses que tenen un puntet més emocionant, encara que són les menys habituals. Tant unes com les altres són igualment necessàries per avançar cap a l'objectiu que cercam: conservar aquesta rapinya que mai ens cansam de veure planejar, tan elegant, sobre el camp mallorquí.


Són moltes i diverses les persones que hi posen de la seva part per recuperar-la: pagesos i senyors, ornitòlegs i caçadors, administracions, empreses i organitzacions ecologistes... amb tanta gent i amb paciència el futur ha de ser optimista ferm, tot i els dalts i baixos. Una de les accions més espectaculars i alhora delicades, és l'accés als nius pel marcatge de polls amb emissors, eina bàsica per seguir l'evolució de l'espècie i prendre les millors mesures. És una molèstia imprescindible pel bé de la població. Les milanes i altre volatina (rapinyes o rapinyaires) tenen motius per construir els seus nius ben amunt, lluny de l'home i altres animals de pèl que els poden donar problemes. Alguns d'aquests nius, sempre a pins, es troben a 10-15 metres d'en terra, encara que sovint els arbres tomben sobre el tall de penyalets o costers empitats. El rost en aquest cas multiplica la distància entre el niu i el terra.

 En Ferran Miranda pujant a un dels nius més alts.

Cal localitzar-los, visitar-los per comprovar-ne la reproducció i arribat el moment (maig-juny) accedir-hi per fer el marcatge. Per això darrer cal trobar valents amb coneixement/s d'escalada, ganes d'ajudar i prou temps. El marcatge d'una llocada de milanes pot implicar entre 2 hores i un jorn depenent de la situació del niu, l'accés i els imprevistos.

Rafel Mas i Gemma Carrasco, preparant l'ascens a un pi bunyolí on nidifica una colla.

I ja són 12 les temporades que el GOB dedica a aquesta tasca i més de 35 els valents que s'han enfilat per la milana. Mai hem hagut de lamentar cap accident greu, tot i que el risc sempre hi és i hem viscut algun moment delicat que ens han fet estrènyer les dents. Un expert escalador pollencí ens ho va advertir fa temps: "u pi és l'arbre més puta per enfilar-s'hi, llenega molt i en esqueixar o caure sencer no avisa". Els nostros "espidermans" han experimentat esbraonadures, cops, talls i mals diversos, han tastat les ungles de milana i la reina de pi, i han hagut d'olorar aliment pútrid i dejeccions líquides com a benvinguda al niu. Lamentablement, més d'un pic han hagut d'enfilar-se per efectuar la recollida d'un adult enverinat, un dels moments més frustrants. Així i tot, els escaladors cada any tornen.

 

Ferran Miranda: Bomber de l'equip especialitzat en rescat de muntanya a un niu especialment complicat. Juny 2011.

Joan Mas, de l'equip d'Escull Aventura replegant el material després d'accedir a un niu.

Enguany (i ja en fa 5!) ens han acompanyat en Ferran Miranda i en Joan Mas d'Escull Aventura, una empresa familiar d'esports de muntanya modèlica en tots els sentits. Donen a conèixer els secrets naturals més bells i amagats de l'illa a qui ho vulgui, passant-ho bé, fent esport i aprenent a estar dins el medi més natural. http://www.escullaventura.com/ Aquest 2011 s'han enfilat per la milana i pel GOB en Guillem Morlà, arboricultor avesat a penjar dels arbres i també en Rafel Mas, en David García i en Xavier Manzano, alguns dels millors naturalistes de l'illa i entusiastes de la conservació del seu patrimoni natural. Gràcies amics!